Mediamonkey: música a Windows mentre esperem al gran Amarok

Després de molts anys fent servir Winamp per la seva rapidesa i simplicitat, m’he cansat de tenir poca informació d’allò que escolto, necessitava una forma de mantenir la meva música mentre l’escolto i a més tenir accés a podcasts i ràdios. He optat per un programa que revoluciona la forma d’escoltar música a casa. Mediamonkey et permet organitzar la teva música, editar automàticament (utilitzant Amazon) o manualment els tags dels mp3, buscar i afegir caràtules (funciona per l’iPod!), escoltar ràdios digitals, sincronitzar l’iPod, consultar Podcasts, puntuar les cançons, crear llistes automàtiques de reproducció, consultar informació sobre els teus gustos musicals, sincronitzar el que escoltes amb Lastfm i moltes altres funcions… Una de les coses més bones de Mediamonkey és que et permet configurar-ho gairebé tot de forma molt personalitzada, així que si tens moltes manies a l’hora d’escoltar música, com és el meu cas, et serà molt útil.

Ara per ara és l’únic programa de reproducció i gestió de música vàlid per a Windows (iTunes és una pura bazofia). L’únic programa superior a Mediamonkey només existeix (ara per ara) per Linux: Amarok.

“Básicamente, Amarok es el sueño mojado de todo melómano: mientras reproduces una canción te muestra la cantidad de veces que la has tocado, las fechas de la última y la primera vez, la portada del disco (que si no tienes, puedes descargar fácilmente desde alguno de los sitios de Amazon), artistas relacionados, pistas favoritas y los álbumes del mismo artista. Eso es sólo en una pestaña —en la pestaña siguiente puedes ver la letra de la canción y en la siguiente información sobre el artista (o el disco/canción, según prefieras) en Wikipedia. Si solamente quieres tocar una canción, Amarok es tan sencillo como para poder hacerlo sin tener que detenerte a pensar un segundo; si quieres descubrir música y explotar a fondo el montón de posibilidades que ofrece, Amarok te ofrece bastantes alternativas como para nunca aburrirte.” Font

Amarok és un altre món, o com diuen els seus creadors, és una forma de redescobrir la música… La seva aparició a Windows és un dels fenòmens més esperats dels pròxims mesos a Internet.

Cuc de seda

És millor encendre un llum que maleir l’obscuritat. Em dic Shajar, que significa sortida del sol. El dia que vaig néixer, l’aigua de la Pluja corria per tots els pams del meu país: pels núvols, pel cel, per les teulades de les sinagogues, pels camps, pels deserts, pels carrers, pel clavegueram… L’aigua es devia endur allò que era més meu. La meva mare, al veure’m, va fer un somriure trist. Quan el Sol va aparèixer, jo ja duia els bolquers. De seguida vaig aprendre a caminar i aviat em van posar a estudiar a l’escola del barri. “És un noi molt normal” deia el meu pare. A l’escola vaig conèixer a una gran Solitud, una intermitent Comprensió i una fidel Amistat. Em feia l’efecte que tothom sabia que jo havia perdut alguna cosa, que era diferent.

“Shajar, perquè plores?” “No ho sé…”

Aviat, en la primera adolescència, vaig assimilar clarament què era allò que era més meu i que havia perdut. Vaig entendre com n’era d’important per a mi. De nit, somiava amb Presó, una serp que cada cop que agafava aire, m’espremia els pulmons fins que m’ofegava. Sempre em llevava amb la suor de l’angoixa fent-me companyia al coixí. Amb els anys vaig descobrir alguns camins, algunes histories que em dugueren a conèixer el Procés: una solució basada en un camí llarg i costós, ple de riscos i resignacions que poques persones havien tingut el valor d’emprendre. A casa, la Tradició es drogava mirant la televisió i llegint els diaris, dominats per un poderós i corpulent Diner, i xiuxiuejava al meu pare que em negués el Procés. La meva mare feia un somriure trist. A l’institut, Solitud havia crescut i s’havia sofisticat. Un dia va presentar una inseparable amant seva a la meva companya Comprensió. Aquesta amiga, de nom Hipocresia, li parlà a cau d’orella del meu problema i un dia qualsevol, sobtadament, Comprensió fugí amb elles, amb un gran i esplendorós “in” al seu davant i no tornà mai més. El Turment m’acorralava sempre que em quedava a soles, sobretot de nit. Malgrat tot, Amistat no deixava de prémer-me la mà i somrient em cantava: sóc la teva àncora!

Cap als quinze anys vaig aconseguir reunir forces i coratge, i vaig emprendre el Viatge. La mare no se sobtà quan va llegir la meva carta, només va fer un somriure trist. Crec que ella ja era sabedora del que jo havia perdut i era conscient que tard o d’hora ho aniria a buscar. Mica en mica vaig anar recobrant allò que era més meu. A poc a poc, ho aconseguia. La flama de l’Eufòria m’anava fent cremar les etapes de la vida que havia perdut durant tots aquells anys: feia el boig per sentir la Vida corrent i saltant a dins meu. Mica en mica em desfeia de Presó: la moribunda serp aturava la seva pressió i per fi, glopades d’aire m’entraven als pulmons. Tot i així, a la vegada que el meu cas es feia públic, el món esdevenia una Gàbia immensa: la Ignorància em retreia que tot era un capritx, que només volia cridar l’atenció; alguns brots de Ràbia em feien la vida impossible i m’escridassaven pel carrer; el Prejudici sempre em mirava de reüll, com amb por… Es creia superior a mi i m’utilitzava per a sentir-se millor en el seu ego quotidià. A vegades m’enfadava, no entenia perquè la Hipocresia atacava algú que intentava recobrar allò que era més seu i en canvi deixava en pau aquells que no sabien apreciar-ho…

La flor del lotus treu el cap del fang, immaculada. Han passat els anys i he après a dur una vida pràcticament natural. La ciutat em regala l’Anonimat protector, tot i que no el necessito: sé qui sóc, i m’agrada ser-ho. A aquell que em mira malament, l’elimino de la meva memòria, del meu món, simplement ja no existeix. M’he decidit a aplanar el camí, donar una empenta i esperonar a tots aquells que creguin perdre allò que és més seu. No és fàcil, la Tradició i la Hipocresia són més amigues que mai. Amb el temps he entès que allò que jo era en realitat, allò que creia haver perdut, havia estat sempre dins meu, com un cuc de seda que s’ha de convertir en papallona. El Procés m’ha servit per, a la fi, poder dir i sentir sense por, ni embuts, ni prejudicis, que sóc una noia.

 

“Shajar, perquè rius?” “No ho sé…”

 

 

 

21 de Maig del 2007, Badalona

Ordinary people can do extraordinary things

Cal lluitar en contra de la normalitat. Cal buscar allò imprevisible. Cal crear allò imprevisible. Hem de fer coses extraordinaries.  Aquest blog vol activar el seu racó de món.

Nou blog, nova era.

No vull afegir res. Simplement, comencem de nou